I si et digués?

I si et digués que no vull estar amb tu? Que sí que vull estar amb tu? Que t'estimo? Que no? Què em diries? Boja? Bipolar? Indecisa? No, amic meu, no, això és molt més profund que una simple tonteria.

Sí, això va de la vida, de viure, de morir, de sentir, de plorar, de riure, de saltar, de ballar, de cantar, d'escoltar... tantes coses que m'abrunen només de pensar-les.

I si et digués que cada cop que em dius guapa tinc ganes de plorar perquè m'agradaria veure la bellesa que veus tu amb els teus ulls i que jo no aconsegueixo veure en aquest cos? I si et digués que cada cop que em dius "m'encantes" desitjo llegir-te la ment per saber què és el t'encanta de mi, ja que des de la meva ment no ho sé veure?

No, això no són tonteries, són coses que tots pensem, tantes coses i tan poques a la vegada perquè la gran majoria a l'endemà no ens enrecordarem de recordarles.

Cada cop que em dius el que sents, el que et produeix felicitat, les sensacions que et dóna un petó, una carícia, una mossegada... voldria convertir-me en tu per sentir tot el que tu sents.

Potser això és inútil, potser no té sentit, qui sap... Potser a algú li agrada, pot ser tothom ho rebutja, qui sap... El futur és imprevisible, el passat irrecuperable i el present incontrolable.

Cada cop que em dius lo maca que és una melodia, lo bonic que és un paisatge, lo meravellós que és un llibre... voldria tenir el teu cervell per saber exactament què et produeix aquella cançó, aquell paisatge i aquell llibre.

Tantes coses volem, tantes coses tenim, tantes coses desitgem... Avarícia, dóna-li al culpa a la societat, a la família, a l'època, al diable, a tu mateix... a qui vulguis, però si no comences a canviar tu les coses, res canviarà.