No és or tot el que brilla
diumenge, 2 d’octubre del 2011
Petit raonament dialèctic entre l'Art i el Llenguatge.
A- Ja ho tenen això.
L- Qui sap, potser no ha existit mai.
A- Oi tan que ha existit i que existeix. El que passa en que no n’ acaben de ser conscients.
L- Es una paradoxa això.
A- Bé... el cas és que crec que no s’ho plantegen.
L- Què creus que s’haurien de plantejar?
A- Moltes coses.
L- No crec que arribin a tant.
A- I a més i tot. El fet d’arribar fins aquí els ha fet forts.
L- Forts i despietats. Si en tinguessin no serien així. Només s’entenen gràcies a mi.
A- Gràcies a tu? No ets gaire important.
L- Parla per tu. Sempre has anat canviant i s’han oblidat de tu en molts casos.
A- Per això dubto que en tinguin de Raonament.
L- No serien res sense mi.
A- Em sembla que serien molt més sense tu.
L- Què vols dir?
A- Ja m’entens. Es recolzen milers de vegades en tu, no poden evitar-te i cada cop son més presoners de les teves limitacions. Jo en canvi, no tinc límits.
L- No en tens ni idea. Ara ho veig clar. Oi tan que en tenen de Raonament, sinó jo no existiria. Ni tu tampoc. Gràcies a mi la gent s’entén, verbalitza els seus raonaments en paraules i em creen mica en mica.
A- Ets una pura eina, simplement. Moltes de les coses que diuen no les creuen. Jo exposo directament el seu Raonament. La pintura, el teatre, la música... no et diuen res clar, sinó que et donen el codi perquè ells puguin interpretar d’alguna manera allò que els passa. Coses que no es poden explicar amb paraules. Jo tinc un estil directe.
L- Art; mira-te’ls. (miren als homes/dones) Què veus? Jo només veig culs repenjats en cadires intentant buscar un alleujament al seu patiment contemplant la vida. És per això que et volen art; per transformar la vida en contemplació de vida. Creus que ens escolten?
A- No ho sé Llenguatge. Venen aquí a fer-se creure que la seva vida és una novel·la picaresca, però en realitat és ...
L- Una variació sobre un mateix tema.
A- Si fossin plenament conscients, utilitzarien tot allò que els fa humans.
L- Ser humà és massa complicat. Imagina’t: vius amb la consciencia de que ets un ser únic perquè ens tenen a tu i a mi que existim gràcies al Raonament. Tens la teoria i l’ has de portar a la practica. Però hi ha un punt molt més animal en tot això, on tu i jo no existim. Ni paraules, ni músiques , ni res.
A- Si. I és per això que s’obliden d’ allò que els fa humans. No n’utilitzen res. Descordar el vestit del pensament i despullar-ne la idea.
L- Deixa’ls de mirar. Tu i jo som pures eines. No hi podem fer res. Ja s’ho trobaran.
A- Si. Ja s’ho trobaran.
dijous, 8 de setembre del 2011
Anatomía de un detective
En
el ámbito más personal, Sherlock es un personaje solitario por naturaleza,
aunque con un gran don de la palabra y con una capacidad asombrosa para
comprender a las personas. Probablemente su único amigo sea Watson. Este último
sirve a Sherlock como un mero espectador de sus deducciones. Incluso, en varias
ocasiones, el doctor es burlado por la inteligencia de Holmes, que se divierte
a su costa. Aún así, Watson es un gran colaborador de Sherlock y su ayuda
práctica resulta de gran utilidad en multitud de casos. La profesión y el
método de actuación de Holmes no le permiten dejarse llevar por ninguna clase
de sentimiento. En este aspecto podríamos mencionar una excepción; la atracción
que Sherlock sufre por Irene Adler, quizás la única mujer capaz de engañar al
detective. Cabe decir que Sherlock es un personaje comprensivo. En muchas
ocasiones, logra que el culpable no sea encarcelado, pues para él la acción
cometida era algo inevitable. De esta forma, actúa al margen de la ley, hecho
por el cual podría ser seriamente castigado.dilluns, 14 de març del 2011
Felicidad interior
No seamos incrédulos, no seamos inocentes, porque la vida está llena de intereses...
Sí sí, de intereses; hoy en día las personas no actúan según su sentimiento amistoso, actúan según el interés que requiere la persona, si eres enrollado, si eres guay, si eres diferente, si eres músico, si eres futbolista, si eres famoso, si eres actor, si eres idiota, si eres más listo, si lo eres menos...; un gran sabio dijo: "por el interés te quiero Andrés...". Nos guste o no, la sociedad actual tiene individuos que proliferan en este sentido.
Con esto, hemos de perder la esperanza de encontrar la gente que realmente nos valora como amigos?
No en mi opinión, porque no todo es lo que parece. Algunos estudios psicológicos dicen que al principio nos dejamos llevar por un "feeling inicial", una sensación o impresión inicial y que luego nos llega el verdadero sentimiento, formado por los aspectos que nos agradan de la persona.
¿Realmente es así?, no es oro todo aquello que brilla...
Parejas, conocidos, compañeros...; todo esto son sólo sobrenombres, nada más. Lo más importante es conservar aquellos que un día nos sacaron una sonrisa, aquellos que realmente quieren convivir con tu ser.
El tiempo pasa, la gente pasa, los llamados sentimientos no son excepción. Aunque, la pregunta es si realmente estos sentimientos desaparecen del todo o simplemente se ven obligados a cambiar por circunstancias de la vida...Lamentablemente, esta pregunta no tiene una respuesta universal, sino todo lo contrario.
Y amigos, aunque haya gente como la que comentábamos al principio, simplemente nos hemos de preocupar por lo que somos nosotros, y hacernos una pregunta: ¿Soy cómo quiero ser? Porque si una persona es como quiere ser, no importan los factores que le hagan caer o levantarse, esa persona no los necesitará, porque una persona feliz consigo mismo nunca caerá.
¿Y tú amigo, eres feliz con tu manera de ser?
¿Crees en las grandes personas?
Yo sí.
dilluns, 7 de març del 2011
I si et digués?
I si et digués que
no vull estar amb tu? Que sí que vull estar amb tu? Que t'estimo? Que no? Què em diries? Boja? Bipolar? Indecisa? No, amic meu, no, això és molt més profund que una simple tonteria.
Sí, això va de la vida, de viure, de morir, de sentir, de plorar, de riure, de saltar, de ballar, de cantar, d'escoltar... tantes coses que m'abrunen només de pensar-les.
I si et digués que cada cop que em dius guapa tinc ganes de plorar perquè m'agradaria veure la bellesa que veus tu amb els teus ulls i que jo no aconsegueixo veure en aquest cos? I si et digués que cada cop que em dius "m'encantes" desitjo llegir-te la ment per saber què és el t'encanta de mi, ja que des de la meva ment no ho sé veure?
No, això no són tonteries, són coses que tots pensem, tantes coses i tan poques a la vegada perquè la gran majoria a l'endemà no ens enrecordarem de recordarles.
Cada cop que em dius el que sents, el que et produeix felicitat, les sensacions que et dóna un petó, una carícia, una mossegada... voldria convertir-me en tu per sentir tot el que tu sents.
Potser això és inútil, potser no té sentit, qui sap... Potser a algú li agrada, pot ser tothom ho rebutja, qui sap... El futur és imprevisible, el passat irrecuperable i el present incontrolable.
Cada cop que em dius lo maca que és una melodia, lo bonic que és un paisatge, lo meravellós que és un llibre... voldria tenir el teu cervell per saber exactament què et produeix aquella cançó, aquell paisatge i aquell llibre.
Tantes coses volem, tantes coses tenim, tantes coses desitgem... Avarícia, dóna-li al culpa a la societat, a la família, a l'època, al diable, a tu mateix... a qui vulguis, però si no comences a canviar tu les coses, res canviarà.
dissabte, 19 de febrer del 2011
Los Auténticos
En esa semana devora ávidamente el libro. No es demasiado extenso, pero
le resulta extraordinariamente interesante. Va más allá de otras novelas: es capaz de describirle a los auténticos seres humanos, aquellos capaces de desarrollar la verdadera esencia humana conviviendo en una perfecta armonía con la naturaleza. Lo más singular es que todo esto es relatado desde el punto de vista de la propia autora, la doctora estadounidense Marlo Morgan. Esta mujer de mediana edad es invitada por Los Auténticos, una tribu aborigen australiana, a acompañarlos durante un trayecto de su viaje a través del desierto. En un primer momento, la autora se muestra reacia a realizar el viaje pues no sabe por qué ha sido ella la escogida y no quiere alejarse de la civilización. Pero a medida que transcurren las semanas y gracias a las enseñanzas de los miembros de la tribu, va adaptándose a las condiciones del desierto y empieza a florecer dentro de ella la verdadera esencia humana que llevaba tantos años arrinconada por la sociedad de Los Mutantes.Y el turista termina sus vacaciones admirado y sorprendido, porque, a través de Las voces del desierto, descubre que no hay límites para el ser humano. Bendita tormenta de verano.
dijous, 17 de febrer del 2011
Realisme Màgic
![]() |
| Ignasi Cabanes |
Gonsalves rep moltes influències del nostre estimat geni genial Salvador Dalí.Les obres de Rob les hem d'observar dos o tres cops per tal d'apreciar tota la bellesa que transmeten i les diferents realitats que hi trobem. Les seves pinzellades, perspectives i magnífics colors són com una melodia de silencis que totes juntes ens fan reflexionar, pensar i fins i tot recordar bells passatges de la nostre vida.
El seu realisme màgic és realment brillant, doncs el pintor canadenc calca i dibuixa a la perfecció imatges del món fantàstic, somnífer i nocturn que tantes vegades vivim més aviat desperts que dormint.
Aquí deixo el link de la galeria d'aquest artista.
http://www.discoverygalleries.com/ArtistGallery.asp?artist_id=23&category_id=2
dimarts, 15 de febrer del 2011
L.V.Beethles
| Cristina Martínez |
Escoltar la teva estimada tocar unes notes greus al piano una tarda relaxada pot servir de motiu per començar tot un èxit. John Lennon es trobava a casa escoltant com Yoko Ono tocava el primer moviment d’aquesta famosa sonata. Ell va demanar que la tornés a tocar. Ja tenia al cap un nou tema el començament del qual, en el sentit artístic, seria totalment romàntic. Un arpegi que puja i baixa en un temps lent i nostàlgic.
La poca lletra d’aquesta cançó ens deixa a disposició del oient varies interpretacions. Parla de que el fet de que el món sigui rodó li agrada, que el vent fort li fa volar la ment, que l’amor és vell i nou i ho és tot, que l’amor ets tu i que el cel blau el fa plorar. “Because” va aparèixer a l’àlbum Abbey Road l’any 1969 i va tenir un gran èxit arreu del món. En l’original, John Lennon tocava la guitarra i feia la veu central, Paul McCartney s’encarrega del baix i de la veu aguda, George Harrison, que fa la veu més greu, utilitza per primera vegada el sintetitzador Mogg que podia imitar el so de trompetes que apareixen en el moment de la lletra ‘’ Love is all, love is you’’ i finalment George Martin toca el clavicèmbal elèctric que apareix fent aquests arpegis al llarg de tota la cançó.
El més fantàstic d’aquesta cançó són les acuradíssimes veus. John, Paul i George canten a tres veus que van ser gravades tres vegades i fan un total de nou veus que sonen alhora. És per això, que l’ any 2006, “Because” va ser una de les cançons que van apareixer al espectacle Love del “Cirque du Soleil”. George Harrison era un amant del circ canadenc i va tenir bona relació amb el fundador. Els Beatles van arribar a un acord en fer un espectacle de circ on els personatges fossin els que ells mateixos havien creat al llarg de totes les seves lletres. Els Beatles gravaven els instruments i les veus separades i es per això que van poder rescatar material original dels Beatles per fer les pròpies versions que apareixerien en l’espectacle. En aquest cas van extraure totes les veus de “Because” i li van posar un fons tan senzill com el cant d’uns ocells.
Gràcies a això podem gaudir plenament de les harmonies i del fantàstic joc de veus que van fer els Beatles. Deixo a disposició un altre “link” de la cançó “While my guitar gently weeps” extreta també d’aquest àlbum que espero que us agradi.


